B6 - Evolució / Resultats

Acció tècnica B6 Cultius captadors

Desenvolupament:

 

  • Assaig experimental de camp amb cultius captadors de nitrogen.
  • Assajos de laboratori de producció de biogàs amb conreus captadors com a cosubstrats.
  • Experiències demostratives de producció de cultius captadors a escala real.
  • Prova pilot en una planta digestió anaeròbia.

Seguiment agronòmic dels cultius captadors

Les varietats de blat de moro utilitzades han estat P1921 (2014), BOLEA YG (2015) i P1570Y (2016), totes elles de cicle 700. El reg era superficial per solcs. La producció del blat de moro com a cultiu principal va ser superior a les 20 t / ha de matèria seca en tots els tractaments. La seva disminució en el tercer any, va ser a causa d'un període vegetatiu bastant més curt que les dues primeres campanyes. No es detecten diferències estadístiques significatives entre els tractaments. El nombre de dies entre la sembra del blat de moro i la seva recol·lecció han estat de 148 (2014), 156 (2015) i de 115 (2016). La producció del cultiu principal de blat de moro ha oscil·lat entre els 17 i 27 t / ha de matèria seca, depenent de la fertilització i dels dies cultiu. El nombre de dies entre la sembra i la collita dels CC de N han estat de 184 (2014-2015), 165 (2015-2016) i de 199 dies (2016-2017), respectivament. La producció del cultiu captador va variar entre els 3 i els 8 t / ha de matèria seca, depenent de la distribució pluviomètrica durant els mesos de cultiu (ja que no es va regar), el règim de temperatures de la campanya i el nivell de N romanent al terra del cultiu de blat de moro anterior.

Pel que fa al tractament sense CC (FD Res), no es va realitzar cap sembra de CC, i únicament reflecteix la producció de la flora arvense espontània que va sorgir. La seva composició era gairebé exclusivament de la brassicàcia, Diplotaxis erucoides. La seva biomassa, en el segon any, va arribar a ser de 5.3 t / ha de matèria seca. En el primer i tercer any, la biomassa va ser bastant menor.

La producció en biomassa dels diferents tractaments de CC de N no presenta diferències significatives entre ells, excepte en el cas de la no sembra (tractament FD RES), en la qual els valors productius reflecteixen la producció de les males herbes que de forma espontània van colonitzar les parcel·les, i que va ser significativament menor als valors de producció de la resta de tractaments.

El consum de N per part dels diferents tractaments de CC van ser significativament diferents, i segons el test de Tukey, el cultiu captador que més N absorbir va ser la colza farratgera amb 154 KgN / ha. Posteriorment, el tractament de raigràs va fixar fins a 115 KgN / ha. El tractament sense CC (només amb la vegetació espontània) va absorbir 68 KgN / ha de mitjana en els 3 anys. Els tractaments de civada negra no presenten diferències significatives respecte al tractament de raigràs i al tractament sense cultiu captador. Els tractaments amb diferents tipus de productes per a la fertilització del blat de moro (FD CIV, FND i FQ) no presenten diferències significatives entre ells.

La fixació de P  per part dels CC presenta uns resultats força similars a la fixació de N. La colza farratgera i el raigràs presenten els nivells de consum de P més elevats que els altres tractaments, mentre que la civada negra, que no presenta diferències significatives amb el raigràs, desenvolupa un segon nivell de consum de P.

El Cu i Zn són dos elements químics que estan presents en concentracions elevades en les dejeccions ramaderes i en els abonaments minerals compostos. A més, aquests dos elements poden absorbir-se i acumular-se en els teixits vegetals en funció de la concentració present a terra. Els nivells de fixació de Cu per part dels CC sembrats posteriorment a la collita de blat de moro presenten diferències significatives entre l'espècie vegetal utilitzada i l'origen del fertilitzant. La civada negra presenta uns valors d'extraccions de Cu significativament superiors que la colza farratgera. Respecte a l'origen del fertilitzant, la fertilització mineral presenta nivells més elevats que la fertilització amb purí de porc. La fertilització amb digerit no presenta diferències significatives pel que fa a l'absorció de coure per part del cultiu.

L'absorció de Zn per part del CC no presenta diferències significatives entre l'origen del fertilitzant utilitzat, ni amb les diferents espècies de CC de N utilitzades. En l'experiència només s'observen diferències entre els CC i la vegetació d'herbes adventícies que van créixer quan no es va sembrar cap espècie captadora.

Codigestió dels conreus captadors

La determinació de la biodegradabilitat anaeròbia dels cultius frescos com un cop ensitjats es va dur a terme mitjançant assajos discontinus de laboratori. Els cultius, ensitjats i frescos, es van caracteritzar de forma prèvia al començament dels assajos.

A la Taula es mostren els valors mitjans de la biodegradabilitat anaeròbia i el potencial de biometanització dels tres CCs tant frescos com ensitjats, per successives rotacions. Així mateix, al document de l'informe final es presenten desglossats els resultats derivats de les diferents proves d'ensitjat, en diferents rotacions (2014, 2015, 2016).

L'ensitjat incrementa la biodegradabilitat anaeròbia i el rendiment en metà dels cultius captadors estudiats. De fet, la biodegradabilitat del raigràs, la colza i la civada negra es va incrementar en un 11%, 14% i 11%, respectivament, en comparació amb els cultius frescos, el que va suposar un increment del rendiment en metà per sòlid volàtil afegit del 19%, 25% i 27%.

Cal destacar que el principal paràmetre que determina la viabilitat econòmica de l'ús de cultius captadors com a substrat per a la producció de biogàs és el volum de metà per hectàrea, entès com el producte del rendiment en biomassa, a SV per hectàrea de cultiu captador (t SV / ha), i el rendiment específic de metà en SV del cultiu captador (m 3 / t VS). El rendiment de biomassa per hectàrea depèn principalment de les condicions climàtiques (temperatura i precipitació) durant el període de creixement, la quantitat de N disponible (o N mineral afegit) a terra i el moment de la collita. Per tant, s'han de dur a terme estimacions o estudis específics per a diferents zones geogràfiques. Cal notar que quan es va realitzar el ensitjat el rendiment en metà per hectàrea dels CCs es va incrementar en un 14%, 36% i 34%, per al raigràs, la colza i la civada, respectivament, en comparació amb els cultius frescos.